El negoci de les telecomunicacions. Cultura com a producte

Observant la cultura com producte, els sectors de la informació, les telecomunicacions i la informàtica, comencen a prendre posicions, creant grups i formant aliances que, en la major part dels casos, condueixen a una forta concentració i internacionalització dels mercats. Aquest fenomen es caracteritza per una sèrie de transformacions, com la convergència tecnològica i la globalització dels mitjans de comunicació i els seus continguts, produint-se una nova etapa quant al desenvolupament econòmic, social i cultural.

El sector de la comunicació i la cultura està coneixent canvis importants: s'estan donant grans mutacions tecnològiques i productives, a més d'espectaculars compres i fusions entre els gegants mundials de la comunicació i la cultura, i que tenen una clara finalitat, disposar d'una gran quantitat de continguts de tot tipus per poder integrar-los als canals de difusió i comercialització; qui controli els continguts, mantindrà una posició estratègica de futur.

Aquest sector s'està beneficiant de l'aplicació de les noves tecnologies, tant pel costat productiu com pel costat del mercat, a més de tenir capitals ben col·locats en les indústries de l'electrònica i les telecomunicacions que han pogut donar el salt cap a les activitats de continguts culturals o programes. Aquest nou marc d'acumulació ha acabat per definir el sector cultural amb tres trets:
a) És un sector en expansió portat endavant per signatures potents i dinàmiques, en general, sostinguda o creixent excepte en moments conjunturals. En els dos últims decennis, són múltiples les circumstàncies que fan que els moviments de capitals en el sistema comunicatiu es trobin en plena ebullició sense que, de moment, s'albiri una clara estabilització de les tendències.

b) És un sector atractiu per als capitals ociosos, en un moment de canvi i oportunitats, tant si es tracta de capitals arrelats i experimentats en el sector com per a capitals nouvinguts.
c) És un sector que convida a estratègies ofensives que no es detenen a les fronteres i que es projecta en accelerats processos de concentració de capital a nivells nacionals i transnacionals de cara a ocupar posicions i acaparar mercats.

Però, podria dir-se que reduir la comunicació a negoci seria, fins i tot per a la pròpia comunicació, un mal negoci. La situació mediàtica que s'ha produït en els últims anys més que aprofundir en el coneixement de la realitat o en l'anàlisi de l'ocupació de la comunicació com a instrument de progrés, s'ha convertit en un negoci-espectacle de la realitat, sense fronteres, sense empara cívica i sense límits.

Es pot deduir, a través dels múltiples informes realitzats sobre diferents empreses de telecomunicacions i d'informàtica, que, per a aquestes, parlar de continguts culturals és parlar en termes econòmics. La desregulació i l'expansió de la cultura han dotat a les indústries culturals i comunicatives d'un notable pes econòmic. No obstant això, és necessari, a més, començar a diferenciar les indústries culturals productores de continguts: empreses de telecomunicacions, de radiodifusió, de les indústries subministradores de suports de materials o equips tècnics: empreses d'instruments i materials culturals, fotografia, instruments musicals, etc., ja que aquestes últimes queden fora del concepte d'indústries culturals. La informàtica i la infraestructura de xarxes i comunicacions, són tecnologies de la informació i de la comunicació; però aquestes infraestructures, per si soles, no tenen sentit, i necessiten omplir-se de continguts i serveis per poder cobrar major importància.

La informació i la comunicació estan relacionades des de fa temps, havent-se hagut de superar la subestimació amb què aquestes empreses tractaven als continguts i serveis, donat que resulta cada vegada més evident que una xarxa d'infraestructura sense continguts i serveis és una xarxa sense interès per als usuaris, sobretot tenint en compte que, sense continguts ni serveis atractius, no hi ha rendibilitat possible de les infraestructures.

Avui, amb l'anomenada Societat de la Informació i del Coneixement, les empreses d'infraestructures de comunicació han anat posant l'accent cada vegada més en els continguts i serveis, i a més, són els motors clau de la seva expansió, creixement econòmic i d'ocupació.

Les empreses tecnològiques defineixen als continguts que circulen per les xarxes com a béns i serveis de valor afegits als quals es pot accedir a través d'Internet, sense necessitat de desplaçar-se d'un lloc a un altre, a més de ser el motor dels seus negocis: “els continguts culturals i comunicacionals apareixen cada vegada més com la clau estratègica de la Societat de la Informació i com el nus de l'articulació de l'economia, la cultura i la democràcia en una concepció integral del desenvolupament” (Bustamante, 2000).

No obstant això els continguts segueixen essent, en molts casos, una assignatura pendent, i únicament els continguts de qualitat faran que les xarxes i les noves tecnologies siguin realment útils. Els continguts i el seu desenvolupament són un material car que precisa de gran volum d'ús per aconseguir una tornada mínima e la inversió. A més, l'índex de fracassos al món de les aplicacions i continguts és alt; com pot veure's al mercat de la televisió, aquestes inversions impliquen un risc, i el model d'exclusivitat que fins ara es coneixia ha fracassat i ha de deixar pas a la idea de comercialització dels productes, en cas que es vulgui evitar posar un fre al desenvolupament de les indústries dels continguts o distorsionar la competència entre operadors d'escala mundial molt diferent.

Els continguts multimèdia i interactius, com els negocis, hauran d'enfocar-se de diferent manera, doncs les fonts d'ingrés seran molt diferents en cadascun d'ells (televisió digital, telefonia mòbil i Internet). La publicitat, avui l'única font d'ingrés de molts llocs web, juntament amb l'opció de pagament per continguts en Internet, que compta amb una menor acceptació a causa de la reticència a pagar en un mitjà on sempre ha imperat la cultura del tot gratis, i finalment les quotes d'abonament, no deixen de ser preocupants en la problemàtica del desenvolupament de continguts de qualitat. Quant a les empreses dedicades als continguts, la qualitat dels productes i serveis, seran els principals factors a tenir en compte, per la qual cosa les empreses tecnològiques estan utilitzant els mateixos patrons que les tradicionals, amb una tendència a integrar continguts, distribució i xarxes.

Els continguts pels quals els usuaris estan disposats a pagar estan, segons els experts, encara per arribar, i seran el webcasting, l'e-cinema, així com serveis de formació on-line; mentre que els que segueixen despertant major interès són la comunicació interpersonal, el correu electrònic, els serveis de formació i educació, i els serveis relacionats amb el joc i l'oci. Els serveis relacionats amb l'Administració Pública com els serveis d'informació, gestió, sanitat, etc., tenen un alt interès per als usuaris; no obstant això, aquests no estan disposats a pagar perquè consideren que tenen dret a accedir-hi gratuïtament. El finançament dels continguts serà, llavors, a través de les quotes d'accés a Internet.


Bibliografia
Bustamante, E. Industrias culturales, sociedad de la información y desarrollo. Conferencia en Santiago de Chile, Abril del 2000.
Zallo, R.  El mercado de la cultura europea. Estructura económica y política de la comunicación. Donostia - Guipúzcoa, Gakoa, 1992.