Creació de cultura a través dels mitjans de comunicació

És una realitat afirmar que la comunicació i la cultura són un sol tema a l'hora de generar noves mirades i punts de vista. La comunicació és una eina no només de propaganda i de tall informatiu, sinó que resulta avui un camp de creació. La comunicació és un element transversal per a la cultura; és un instrument de difusió i creació de sentits, per a un imaginari social cada vegada més exigent en les formes i continguts.

En aquest sentit avui és interessant veure les transformacions que les noves tecnologies i xarxes digitals estan generant en la comunicació i les indústries culturals en general; així, en parlar d'aquestes no es fa esment només a les indústries editorials, de cinema, premsa, radio, entre altres, sinó que també s'han d'incloure els videojocs, els drets d'autor en xarxes digitals, etc. La Societat de la Informació fa comprendre que la comunicació i la cultura, són un camp de coexistència, on internet i les xarxes digitals (cable, satèl·lits, ones terrestres digitalitzades) estan generant nous paradigmes per a la construcció de desenvolupament cultural. Ara, aquest reconeixement al món mediàtic, com a indústria cultural ascendent en la societat, és també un camp que busca noves respostes al seu impacte.

El desafiament ja no només és saber què busquen els consumidors de cultura, sinó també, per què busquen determinada proposta i no altra, en aquest sentit, certament, tota pràctica social és una pràctica cultural que mereix ser estudiada. També és important saber, per exemple, quanta gent va al cinema, quin tipus de pel·lícula prefereix veure, per què li dóna més plaure una que una altra... Així, els estudis culturals d'alguna manera han d'estar enfocats a conèixer el què la gent fa amb els productes culturals mass-mediàtics o, en com aquests continguts els adopten, barregen i fusionen amb les seves vides. tan important és saber sobre els mitjans de comunicació, com sobre l'articulació entre les diverses pràctiques comunicacionals i els moviments socials, prenent com a element central la pluralitat de possibilitats culturals que es poden presentar.

La importància de la comunicació en la cultura és quelcom a tenir molt en compte, de fet podria dir-se que les persones no veuen la realitat com és, sinó com els seus llenguatges són; i, els seus llenguatges són els seus mitjans de comunicació; els seus mitjans de comunicació són les seves metàfores; les seves metàfores creen el contingut de la seva cultura. Quelcom que no fa més que plantejar diferents preguntes com: grupal i individualment, com es veu la realitat?, com es veu el llenguatge?, com es veuen els mitjans de comunicació?, com es veuen les metàfores que hom té? I, també, com es veu i què es voldria veure? Per a aquestes preguntes només resta construir les respostes. Aquest desafiament, el de construir una mirada fusionant la cultura i la comunicació, ha de ser un exercici individual i col·lectiu; organitzat i dialèctic, però sobretot, creatiu i eficaç en els seus resultats.

Mirant cap als mitjans de comunicació i els continguts desenvolupats, hi ha diversos escenaris possibles per mediatitzar la cultura, de manera que s'ha de tenir en compte:

- Comunicació i difusió cultural: per exemple, la professionalització de la difusió de les estrenes del cinema, són una mostra de com l'ús estratègic de la comunicació és vital per al posicionament de la cultura en l'imaginari local, la "planificada" creativitat per al desenvolupament de campanyes de difusió, sumat a un coneixement dels mitjans i a l'ús adequat de la tecnologia, fan de la difusió de la cultura una experiència reeixida i rendible. L'aparició de CD amb la música de les pel·lícules; els llocs Web amb informació i concursos; els documentals i les sinopsis d'alt impacte comunicacional són en parts, mostra de professionalització i ofici per difondre una part de la indústria cultural, camp artístic que avui compta amb un públic exigent i educat en el consum d'expressions, en aquest cas audiovisual.

- Comunicació, llenguatge i intervenció artística: experiències assumint el llenguatge de l'audiovisual i la fotografia com a camps complementaris en l'escena teatral o altres àmbits, el maneig del color i la concepció de la imatge com a aportació dramàtica, elaborar discursos pictòrics des de les lectures magnètiques d'un computador, parla d'autors que creen des de la cerca, amb els nous desafiaments i construccions culturals que la imaginació i la tecnologia els permeten; el video art, la fotografia, el disseny gràfic via programes són part de la mirada dels creadors.

- Comunicació, aliances i emissió: el desafiament cultural que és construir ciutadania, és també un repte a l'hora d'ampliar l'espectre de possibilitats en el camp de les emissions. Com exemples, la proposta multimedial d'emetre les notícies per ràdio i televisió; en el camp de la producció cinematogràfica fer aliances amb la TV, amb acords i concreció d'objectius comuns. Aliances i intercanvis de formats, replicar els missatges i instal·lar-los des d'una recepció activa i altament vinculada als nous estàndards de consum de continguts, són avui un desafiament a la creativitat i la gestió en tot pol de coneixement i creació.

- Comunicació, innovació i lliurament de creació cultural: crear noves experiències mediàtiques, com veritables laboratoris, per innovar en les formes i els continguts. Mostrar compromís amb una cultura altament conjugada amb la comunicació i el seu impacte en el públic directe, fer dels mitjans un medi d'aprenentatge. El joc, la participació i investigació personal, són la base d'una proposta que derroca tot mite que l'aprenentatge és alguna cosa avorrida; conformar innovadors estils de lliurar cultura.

- Comunicació, cultural i creació de projectes editorials: en forma permanentment els governs ha fet un treball sistemàtic per instal·lar els temes culturals en l'agenda dels mitjans de comunicació massiva. Aquest treball, complex en la mesura que els mitjans de comunicació no necessàriament s'interessen per moltes d'aquestes notícies, és una gestió clau per posicionar accions transcendentals en el que són polítiques públiques en cultura. Ara, un altre important camí necessari de difondre és la creació de nous espais però no des de la difusió d'informació, sinó des de la creació de productes i instàncies culturals. Instàncies que busquin problematitzar i generar noves mirades sobre la cultura i els seus continguts. El desafiament, agendar des de la realització de productes mediàtic-culturals; els objectius han de ser de doble vessant: difondre notícies culturals i generar nous continguts culturals.

- Comunicació, mitjans massius i el compromís que falta: Sempre s'ha titllat la cultura com un concepte avorrit i de baix valor per als mitjans massius. S'ha estigmatitzat el tema i per mitjà de fórmules fluixes i d'escàs perfil creatiu en els mitjans s'ha optat pels camins curts i de ràpida tornada financera; en certa manera, mostren uns anys de sequera creativa en el com agendar temes, parlen d'un escenari comunicacional conservador (en les fórmules i gèneres) i paternalista amb la recepció (audiències). Ara, les respostes també han de trobar-se en altres àmbits culturals, valorant l'ús i impacte de la comunicació, cercant com revertir els escenaris informatius.

Són moltes les preguntes que han de fer-se a l'hora de pensar en una cultura coherent i consistent en el camp comunicacional. Però sobretot fa falta un compromís, o millor dit una aliança, per d'aquesta forma generar alineació i fidelització amb els continguts per part de tots els qui d'una o una altra forma, compleixen amb el paper de generar i difondre la cultura, mitjans de comunicació, editors, televisió, ràdio i premsa escrita, periodistes, artistes, intel·lectuals, universitats, centres culturals, agrupacions originàries, moviments socials, societat civil en general.

La comunicació és més que només emetre, és més que només exposar o retratar i registrar (so, imatge, idees, etc.). La comunicació i la cultura són un únic camp d'estudi, doncs, l'ésser humà no pot tenir necessitats, ni comprendre la naturalesa, ni tenir interessos purs o cap força material sinó s'ha construït culturalment.