La cultura en els mitjans: la importància de la televisió segons els experts

Diríem que una de les perspectives sobre cultura que interessa, arrenca de l'estructura econòmica i fonts de finançament dels mitjans, que es caracteritza per tenir els mitjans convencionals, premsa, revistes, ràdio, televisió i ara Internet. D'aquí, que s'afirmi que la televisió s'ha convertit en una mica més que una indústria cultural: “és la reina de les indústries culturals, sotmet a la seva dinàmica a la pràctica totalitat de les restants indústries culturals de les quals constitueix un client cabdal moltes vegades (cinema, disc, espectacle…) i sempre un aparador de propaganda indispensable” (Bustamante, E.; Zallo, R., 1988). O, com afirmava el filosof francès, Baudrillard, podria dir-se que la televisió, és el mitjà dels mitjans i, el paradigma de la transmissió en la cultura de masses, que possibilita que els ciutadans accedeixin, molt més fàcilment que abans de l'existència dels mitjans, a obres teatrals, cinema, concerts, etc.

Així, com les indústries culturals són un camp més per a la consecució de beneficis, no és d'estranyar la tendència cap a la concentració i fins la transnacionalització de les empreses de mitjans de comunicació. Moltes d'aquestes indústries culturals han viscut primerament aquests processos de concentració als països industrialitzats. Tan sols cal pensar en la premsa de molts països europeus, en el cinema nord-americà, però també en el francès o l'alemany, en les televisions nord-americanes i d'alguns països llatinoamericans; en el disc, etc.; hi ha una llarga història d'expansió internacional que parteix dels grans grups nord-americans com a únic poder, que després es van estenent gradualment a la resta dels països industrialitzats com Japó i Europa.

Aquestes indústries, que es podrien classificar i dividir com indústries creatives: llibres, cinema, disc, i els grans mitjans de comunicació massius: premsa, ràdio i televisió, sumen la immensa majoria del pes econòmic de la cultura i la comunicació industrialitzada i mercantil, quedant en certa manera fóra les activitats culturals clàssiques, encara que també ja es troben àmpliament mercantilitzades, com serien el teatre, els concerts, la dansa, etc.); ja què, pot pensar-se que “(…) Els fonaments indispensables per a l'era digital resideixen en les indústries culturals tradicionals, encara que siguin parcialment reconvertides i adaptades als nous suports i mercats. (...) Les indústries culturals juguen un paper cada vegada més important per a l'economia i el creixement de l'ocupació, sense deixar mai de ser essencials per a l'equitat o imparcialitat i la cohesió social (...). A més de ser el motor econòmic i de desenvolupament de la Societat de la Informació” (Bustamante, E., 2002; 24).

En un recorregut, com el què es va comentant, que podria dir-se vol intentar, entre altres coses, repassar el panorama cultural i comunicacional des de l'Escola de Frankfurt fins a la convergència multimèdia, resulta interessant assenyalar una reflexió d'un altre autor, que fa una lectura de la televisió com a zona de confluència dels mitjans de comunicació, de les tecnologies i de la cultura:
 “L'actual indústria de la informació i comunicació és de fet una convergència de tres indústries d'origen divers, televisió, informàtica aplicada als mitjans i telecomunicacions aplicada als mitjans, aglutinades totes entorn de la pantalla de la televisió casolana. La presència, des dels 70 del segle passat, d'un aparell de televisió almenys en totes les llars d'occident va canviar moltíssimes coses. Aquest “punt de venda” en cada llar servia com a terminal en un sistema de distribució bastant directe de l'oferta comercial, de l'oferta política, de l'oci i de tots els productes culturals convencionals. Va ser naturalment el somni per als polítics, anunciants, productors de pel·lícules, teatre, música, llibres, organitzadors d'esports de masses i d'espectacles de tota condició...

En la televisió convergeixen no només les tecnologies noves de la informació i comunicacions sinó també totes les velles aspiracions de la indústria cultural convencional. És necessari per tant, per entendre el que suposa la convergència en inf+com, referint-nos no només a la coincidència de tecnologies i xarxes sinó també a aquesta convergència de concepcions entorn dels continguts, els seus desenvolupaments i indústries.

El fet que es produeixi, en la televisió, una convergència dels altres mitjans, fa que aquesta es transformi en un punt de venda que suporta diversos mercats: el de la informació, el de la comunicació política, el de la comunicació comercial i el de productes d'entreteniment. Bona part d'ells es “venen” sota els conceptes nobles d'informació, de formació i d'educació (cultura). Informar, formar i entretenir és el més clàssic dels lemes de la televisió”. (Timoteo Álvarez, J., 2005; 72-73).

Les dimensions del negoci d'aquesta convergència de mitjans, particularment en la televisió, acaben acaparant tots els components que podria considerar-se entren en la seva tipologia:
· Informació en la seva doble accepció de notícies i titulars, i de dades i referències acumulades en bases, arxius i fonts documentals.
· Entreteniment en la seva múltiple accepció de programes d'oci (esport, magazines, talk show,...), cinema, videojocs, oci on-line, etc.
· Llibres convencionals i nous (llibre-disc, Internet,...).
· Música en discos, Internet...
· Comunicació comercial, publicitat i alternatives (“below the line”).
· Comunicació política i institucional.

Finalment, estaria bé incidir en el punt què, les denominades industrie Inf+Com, que de fet són les clàssicament anomenades Indústries Culturals, què varen sorgir als països més avançats econòmicament, llocs on han triomfat en tots els seus sectors: cinema, ràdio, televisió, discogràfiques, editorial, publicitat, es troben instal·lades entre els deu primers sectors de major interès econòmic als països més avançats d'Europa, i suposen un bon percentatge del producte brut intern d'aquests països, una idea de la seva importància i possibilitats d'esdevenir.



Bibliografia:
Baudrillard, Jean. La Guerre du Golfe n'a pas eu lieu. Paris, Galilée, 1991.
Bustamante, E. y ZalloA, R. (coords.). Industrias Culturales en España (grupos multimedias y transnacionales). Madrid, Akal, 1988.
Bustamante, E. (coord.).  Comunicación y cultura en la era digital: Industria, mercados y diversidad en España. Barcelona, Gedisa, 2002.
Timoteo Álvarez, J. Gestión de Poder Diluido. La construcción de la sociedad mediática (1989- 2004). Madrid, Pearson, 2005.