Està l'opinió pública conformada pels mitjans de comunicació?

S'ha dit que els mitjans de comunicació constitueixen una eina persuasiva, generadora d'opinió, que fins podria arrinar a imposar. Pot ser interessant aprofundir en aquest apartat, entrant en una teoria elaborada al respecte.

Cal veure que, l'opinió de la majoria no només es configura a partir d'una discussió argumentativa, sinó que també depèn dels elements psicosocials, dels valors seguits i perseguits per l'individu en la seva socialització i que hagin donat lloc a la seva estructura cognitiva, de la percepció pròpia de l'opinió majoritària i, principalment, del temor a l'aïllament. La societat amenaça amb l'exclusió als qui s'allunyen del consens; d'allò moral i suposadament vàlid; del què està establert, que a més és establert, al seu torn, per ells mateixos i pels mitjans de comunicació de masses, en contra dels criteris assentats de la qual ens costa tant opinar. En aquest punt, hom s'hauria d'aturar i pensar sobre el tema, que de fet és el que ve a expressar la teoria de l'espiral del silenci, en el sentit que, l'opinió de la majoria determina el comportament dels individus i qüestiona l'elecció d'expressar-se públicament o romandre en silenci.

L'espiral del silenci és una interessant teoria introduïda per la sociòloga alemanya Elisabeth Noelle-Neumann que es refereix a la interacció entre l'opinió pública i les posicions individuals. Si bé, aquesta teoria no ha tingut molta difusió, ha estat una gran aportació a la sociologia i a la comunicació social i podria dir-se que té l'enorme potencial de ser utilitzades per entendre els cicles viciosos que moltes converses posseeixen a l'interior de qualsevol col·lectiu des del qual es pretengui emergeixi la innovació i el desenvolupament de la novetat.

Els supòsits sobre els quals Elisabeth Noelle-Neumann sustenta la seva teoria són de difícil verificació, els enuncia com segueix:

• La societat amenaça als individus desviats amb l'aïllament.
• Els individus experimenten una contínua por a estar aïllats.
• Aquesta por a l'aïllament fa que els individus intentin avaluar contínuament el clima d'opinió imperant en el seu entorn.
• Els resultats d'aquesta avaluació influeixen en el comportament en públic, especialment en l'expressió pública o el ocultament de les opinions.

La teoria de l'espiral del silenci parteix del supòsit bàsic que la major part de les persones tenen por a l'aïllament i, en manifestar les seves opinions, primer tracten d'identificar les idees, per després sumar-se a l'opinió majoritària o consensuada. En aquesta disjuntiva la principal font d'informació serien els mitjans de comunicació i aquests definirien el clima d'opinió sobre els assumptes que es tracti.
Un clima d'opinió és una tendència inespecífica que decanta les tendències cap a una determinada opció. Aquest clima es cristal·litza en opinions i vots i, podria dir-se que actua com un fenomen de contagi ja que l'opció majoritària s'estén ràpidament per tota la societat. L'espiral del silenci es formula en una època en la qual la televisió és ja un rellevant mitjà de comunicació massiu, és per això que s'entén que la televisió va ajudar a consolidar els climes d'opinió.

Cal parar esment al fet que, el silenci, en la mesura que s'apropa al centre de l'espiral no és només involuntari sinó també constrictor, ineludible, sistèmic, acte-emergent, però més que res inexorable, és generador de cercles viciosos. Segons Noelle-Neumann: “Si l'opinió pública és el resultat de la interacció entre els individus i el seu entorn social (…) per no trobar-se aïllat, un individu pot renunciar al seu propi judici. Aquesta és una condició de la vida en una societat humana; si fóra d'una altra manera, la integració seria impossible”. Com es veu, l'espiral es considera una condició sistèmica a la qual els humans no poden renunciar ja que està en la seva naturalesa ser socials. Necessita dels altres per al treball, per relacionar-se, evolucionar, aprendre i per reproduir-se; “la temor a l'aïllament forma part integrant de tots els processos d'opinió pública. Aquí resideix el punt vulnerable de l'individu; en això els grups socials poden castigar-lo per no haver sabut adaptar-se. Hi ha un vincle estret entre els conceptes d'opinió pública, sanció i càstig”.

Quan es parla d'opinió pública se li assigna a l'opinió un rol medul·lar en la constitució d'allò “social”. L'opinió pública no constitueix, des d'aquest marc conceptual, un pilar de la democràcia; el que importa no és el diàleg ni el debat, sinó el silenci. Cada vegada que un ciutadà calla i queda en silenci, “millor callo”, s'obté personalment una conveniència o guany major que el què hagués pogut aconseguir en expressar en públic una posició individual. Llavors, mitjançant una acció individual en un equilibri d'aquest tipus és impossible el canvi del statu quo, només si tots canviessin d'actitud o postura, o sigui que l'opinió en el seu conjunt es modifiqués, es podria arribar a variar la conducta col·lectiva.

Sorgeix la pregunta “en quin moment hom es troba aïllat?”. L'individu intenta estimar la distribució de les opinions a favor o en contra de les seves idees, però sobretot avaluar tant la seva força com les possibilitats d'èxit dels punts de vista o propostes expressades en públic, permanentment contrasta la pròpia percepció del món amb la dels qui l'envolten a fi de coordinar-la.

Les persones ajusten la seva pròpia opinió a la de la majoria. Si la majoria és la mitjana d'un model reeixit, dins de l'opinió pública no hi haurà matisos, es tendirà a una opinió única. Quan “l'individu és testimoni d'una lluita entre posicions oposades i ha de prendre partit, pot estar d'acord amb el punt de vista dominant, la qual cosa reforça la confiança en si mateix i li permet expressar-se sense reticències i sense córrer el risc de quedar aïllat enfront dels qui sostenen punts de vista diferents; per contra, pot advertir que les seves conviccions perden terreny, com més succeeixi això, menys segur estarà de si i menys propens estarà a expressar les seves opinions”. En una opinió polaritzada “l'opinió dividida s'afirma cada vegada amb més freqüència i amb més seguretat; a l'altre se l'escolta cada vegada menys. Els individus perceben aquestes tendències i adapten les seves conviccions en conseqüència. Un dels dos camps presents acreix el seu avantatge mentre l'altre retrocedeix. La tendència a expressar-se en un cas, i a guardar silenci en l'altre, engendra un procés en espiral que en forma gradual va instal·lant una opinió dominant”.

El ridícul és aquest lloc fosc, solitari i incòmode que es descriu com a aïllament. No caure en el ridícul significa aplicar-se una auto-censura per no cometre una acció que posi de manifest a la persona, que la tregui de context. Per això, no caure en el ridícul també significaria deixar als altres de l'altre costat, en infracció.

“Basant-nos en el concepte d'un procés interactiu que genera una espiral del silenci, definim l'opinió pública com aquella que pot ser expressada en públic sense risc de sancions, i en la qual pot fundar-se l'acció portada avanci en públic”. Es tracta de l'opinió conformista, la que no innova ni engendra possibilitat de canvi. El discurs dominant dispara un mecanisme amenaçador del que és possible protegir-se refugiant-se en la passivitat del silenci.

Llavors, podria afirmar-se que el silenci és el responsable de la cohesió social i, per tant, el garant de la pau. L'ingrés en el silenci auto-imposat porta implícita una resignació del procés d'individualització en benefici del del grup amb una marcada tendència cap a la massificació. Si una majoria es considera minoria, tendirà a declinar en el futur. Al revés, si una minoria és vista com a majoritària, anirà en augment. Si els membres d'una majoria no preveuen que aquesta pugui mantenir-se en l'avenir, fracassarà. Al revés, si la creença en una evolució favorable és compartida per molts, els seus membres necessitaran molt temps per canviar d'opinió. Si la inseguretat pel que fa a l'opinió dominant, o el que serà, augmenta, és perquè està ocorrent un canvi profund en l'opinió dominant. Si dues faccions es distingeixen clarament per la seva respectiva disposició per exposar els seus punts de vista en públic, la que mostri major disposició serà potser la que predomini en el futur.

Aquest tipus d'anàlisi pot aplicar-se a tots els camps respecte dels quals l'actitud i la conducta de l'individu estan determinats per la relació entre les seves pròpies conviccions i el resultat de l'observació del seu entorn social; i podria dir-se que aquesta interacció és el principal aspecte del procés de formació de l'opinió pública.

La llibertat, en tots els casos, sigui com sigui o per a què s'usi l'espiral del silenci, sempre es veurà restringida, perquè no és possible gaudir d'una llibertat absoluta ja que només es pot gaudir d'aquelles llibertats per les quals el grup no condemnarà, aquelles que no excloguin o aïllin, aquelles garantides per l'opinió pública. L'opinió del grup és la que opera com a límit d'allò censurable i el permès.

De nou, una pregunta es presenta estudiant la cultura i l'art en els mitjans de comunicació: fins a quin punt la cultura no és un compromís que tenim cadascú?, la qual cosa ens ha de fer questionar també el fet que hem de saber què volem i, per tant, no callar enfront del que els medis de comunicació ens transmeten.